Avet_Blau

On el  classifica vostè ?

em deia el llibreter, referint-se al meu  llibre,

Poesia , narrativa  potser?

No, li deia  jo pensatiu,

Col·loqui’m  en  autoajuda   vaig  contestar a la  fi.

Aquí  ? al costat  de  buda , nasrutin , i els filòsofs orientals.... ?

Si , però la  meva  intenció es   fer  reflexions  per  el  dia d’ avui,

Pels problemes d’ara, amb la visió  propera  d’un  amic i confident.

Aixó  no es  ven  massa , i a  vostè qui el coneix ?

Poca  gent, quasi ningú,  soc  molt anònim i desconegut,

confio  en  el  boca  orella;

qui em  llegeixi, voldrà compartir-me,

i així  com una  taca  d’oli aniré guarnint  les  tauletes de nit,

i quan  la  gent  necessiti   solucionar  un problema,

o  quan vulgui   asserenar  un dia  ple  d’angoixes,

jo estaré allà,  aprop,  en un  cistell de  colors i reflexions, càlid.

La  gent  vol sentir-se  reflexada ,

i no sentir-se  sola, malgrat  viure  apretada;

Vol saber  que no esta  perduda  amb els seus  pensaments,

Necessita  saber  que  qualsevol problema  te una  sortida  amable,

I si puc  donar una mica de confiança,

si puc fabricar  un somriure,

si puc esborrar  una  por,

hauré  segut  d’ajuda,  no creu?

Si vostè  ho diu!

El col·loco al costat d’ en buda, li  a be ?

Estupendo.!

* Conversa,  quasi  real.

Avet_blau

Era un  bon grup de persones,

músics excel·lents, forjats  al compàs  del temps  i en l’estudi de dolses melodies,

molt joves, autodidactes, però oberts a qualsevol  millora del seu art i passió: la  música.

El director era més gran, amb experiència,

havia segut music, però ho va deixar,

i havia  trobat en la direcció una teràpia per  el seu perfeccionisme.

Massa sovint  corretgia  als  joves musics,

i els  hi exigia  una perfecció  absoluta, trobant mancances per tot,

i malgrat que ells  s’esforçaven al màxim,

el director sempre els  hi trobava  algun defecte interpretant.

Desprès de una llarga  temporada  d’assajos,

arribà  el temps de la gran prova,

i  l’orquestra  semblava  preparada per un debut ambiciós,

però  l’Auditori Nacional  semblava  un llistó altíssim.

 Els  darrers  assajos  foren deficients, a criteri del  director,

que no  parava d’exigir-los  millor so, estil, conjunt...

S’acostava  la  data de l’ estrena i semblava  que  cada  cop sortia pitjor,

i el desànim s’apoderà  dels musics.

Ells, en solitari, els hi sortia  perfecte,

però en conjuntar-se, sota la batuta del  director, flaquejaven.

Poc abans del  concert el  director  va  caure  malalt,

i els musics assajaren  amb la perfecció i harmonia de  mestres,

i acordaren tocar sols...... el  debut  fou  magistral, sublim.

• A vegades la perfecció necessita  de la  llibertat.

Avet_blau   a  les  catifes  2009

Reflexio  completa:

cadascú  te,

El seu  bagul  de  necessitats, sentiments i  records,

i  amagat   dins  d’ aquest,

un petit calaix  amb les  coses  mes preuades.

Cadascú  te,

el seu recó per  amorosir  les  angoixes,

un lloc  per oblidar  els  malsons,

tot retrobant la llum.

Cadascú  te,

El seu  mirall  per  reflectir els  colors,

d’ uns  ulls que  s’omplen de vida,

de mirades, passions i  dolors.

Cadascú  te,

una  música  que li accelera el cor,

record  d’ alguna  vesprada,

que  va ser plena  d’amor.

Cadascú  te,

al seu  jardí,  un seu arbre  sagrat,

un lloc  ple de mel i fragàncies

d’ombra  fresca i  soledat.

Cadascú  te,

el  seu estel  amagat

que  fidel cada   nit  saluda

i ell  ens  clic  l’ullet, enamorat.

Cadascú  te,

Una  carícia  en el record,

un  petó  en els  llavis,

que  ni el temps  ni el  vent,

Poden   esborrar. 

Cadascú te... o ha de tenir.

* el meu  jardí secret: Malataup , lluny i oblidat  del mon,  el meu sinai.

Pujant a Nou fonts, a  gratar  núvols.

A primera  hora, net  i endreçat  estic  assegut a les  cadires  on  altres  hores   seuen els  meus  pacients, el lloc  ara  em sembla  mes  trist.

Soc  el pacient  nº 1, el primer,  i  he  agafat  el dia  lliure; mes tard   tinc una  reunió,

però entre mig  tinc  4-5  horetes  per  anar  a  gratar  els  núvols, a la  tarda   ja  em  donaran  trajectes  els  meus  fills.

Porto   com  qualsevol  pacient,  una   carpeta  amb les proves  demanades,

i  malgrat   que “murri de  mi”  he  tafanejat  i  comprovat  que  res  estigues malament,

tinc un  rosec a l’estomac.

Quan  entra  el  company metge,  el saludo amb un  bon dia!,  tímid  i fràgil, doncs  ara   estic  assegut en el  banc dels  necessitats.

Repassa   detingudament  las  anàlisis,  Ecg, i  altres proves, assentint  amb el cap:

Està   força  be  vostè!,  es  cuida ?,   Com va de salut ?:

Tinc  la  que vaig heretar, la  que em  guanyo i  la  que em deixen ….

Com es  aixó?,  contesta  aixecant el cap amb  sorpresa.

Be, de  naixement  no  vaig anar sobrat de salut, però  amb les caminades per sobre els  núvols, el treball a  l’hort,  el menjar  sa que  cullo i menjo, mes una  dosi  de optimisme  que  cullo quan  em llevo,  he  millorat  les expectatives.

I  la  que  el deixen ?

Aquest es un  altre  tema,  el que   guanyo   amb esforç  i   disciplina  m’ho pren  el treball amb jornades inacabables, amb càrregues cada cop mes feixugues de responsabilitats, i amb exigències  que  s’acosten  al llindar de les  meves possibilitats,

i massa sovint  no cullo ni una  mostra  de  agraïment, i aixó em  fa  mal....

... es  greu  Doctor ?

Ha estat una  bona estona  mirant-me pensatiu,  i al  final m’ha dit:

No deixi mai  d’ anar a  gratar els  núvols! i aguanti, al final, collirà  un bon  cistell

d’agraïments.

Avet

* del llibre: Relats, poemes i reflexionsa  la  vora  d' un avet blau

Xavier  Burcet Dardé.

Desde  st  Marçal : Agudes...tempesta  tot  baixant.

.

st Miquel de  Castelló , amb el Canigó  darrera

Tan  com reps, dona !

li vaig  dir al meu fill,

sota  un faig,  un estiu.

Tan com  dones, has de rebre,

em deia el  meu  pare,

una  tarda  a l’ hospital;

i no està escrit  enlloc,

nomes als cors amb  bondat.

Aquest es  el pacte  de  vida:

Tot el que  et donin els  pares,

torna-ho amb escreix, si pots,

als  teus  fills.

Aixó et  donarà  serenor per la  vellesa,

hauràs  complert amb la  vida,

i  honrat el seu  record.

I si  dones  superàvit

a la  balança del amor,

tindràs  mes orgull  de bon pare, fill o espos.

El pacte  de la  vida,

es  difícil de  complir,

sovint per mancances i problemes,

que ens frenen el delit,

quan ens costa reeixir.

Però al final,  el que  compte,

es que  el  darrer petó que et donin,

sigui  com el segell  de la  Pau,

d’haver-ho donat tot,

per  un  petó ple  d’ amor.

* del llibre:  relats, poemes i reflexions a  la  vora d' un avet_blau

XavierBurcet

Avet_blau

En  Jaume

Feia  dies  que els veïns el notaven  aixafat,  ullerós,

i  amb la  gorra  calada,  tapant-li mig cap sempre,

feia  una olor especial a malalt, quan passava.

varen  intentar  varis companys i  veïns  parlar  amb  ell,

però  era un  home  aspre  i  solitari,

i defugia sistemàticament  el contacte  humà.

La seva   vida, havia  passat  com una  ventada

en un recó  d’ una  fàbrica:  35  anys  muntant  rodes

i accessoris, parlant el mínim i  només  pensant

en els  seu  terrós  dalt del  turó.

Estimava  únicament  la natura,  la seva terra, els seu  hort, el seu petit mon

I el  seu  bosc  de  nogueres  ara ja   grans,  generoses a la  tardor.

Els  únics  companys de  vida:  una  cadernera i  un  gos  coniller.

Altres metges  i  sanitaris  varen anar al domicili per ajudar-lo

I nomes  varen aconseguir llegir  els seu  nom a  la  porta, no els  va obrir.

però era  evident  que es  trobava malament, molt  malament.

Vaig demanar  intervenir, enmig de  somriures  burletes;

...però jo  vaig  encaminar-me  al seu  “turo  de les nogueres”.

Em  va  rebre  dret,  tibat,  amb  una  destral a  la ma,

que  anava  clavant  rítmicament a  un  tronc sec  al seus  peus,

que  vol  vostè?

Varen ser  uns  primers  minuts  angoixosos, de  paraules seques,

preguntes  curtes,  respostes  de  silenci,

nomes  trencat  per el soroll de  la destral.

però aviat varem  parlar  del  bosc, dels  ocells i del  seu hort,

i la destral  va  quedar  clavada  per fi  al tronc.

En pocs  minuts la  conversa  era  franca,

la seva  barraca  era casa meva,

i em  va ensenyar el  seu  tumor,  desbordant  el seu  cap, ara  destapat.

Va ser  dur  i  va  precisar molt de temps,  però va  baixar amb mi,

per  fi acceptava ajuda,  i encara  que  massa  tard,

el vaig poder  ingressar, i amb al seu silenci...poc  dies despres,va  morir.

El seu  petit  paradís, el del  “home  que  plantava  nogueres”

ara  està  destrossat, tot tallat,  arruïnat.

Però a mi, em queda  un record magnífic:

El  d’un  home noble i solitari, digne i serè com pocs,

i que tenia  un  cor immens, amagat,

que  molt pocs  varem  conèixer.

Avet

* nomes es  coneixen  les  grans  persones  quan tenen  la mort aprop

Presentació  llibre :

Relats, pomes i reflexions a la vora d’un Avet Blau.

 de    Xavier Burcet  Dardé

Aprofito  aquesta missatge per  anunciar-vos,  que  he  anat construint, ajuntant,

i esculpint,  poemes, emocions i  fotos, en  un petit llibre, amb tot una alenada de  sentiments i colors: RELATS, POEMES I REFLEXIONS  a la vora d’un  AVET BLAU,  ha  sortit  a  la venda a  Girona  el dia 13/01/09    i a  Arbúcies  17/01/09.

Es aquet un llibre on s’apleguen  contes i relats, fotografies i sentiments,

pomes i  cançons,  desgranant emocions i critiques,  paisatges i  somnis.

Son relats   d’un metge  repartint el seu temps  entre els  pacients  i la   generosa  natura que l’ envolta, entre  vides  que passen per la consulta i paisatges  que  li retornen el somriure , i es  en aquest  binomi on  retroba  l’ equilibri.

Poemes senzills omplin parterres i escletxes del cor.

I relats  socials de la  vida  que  batega  sota  cada  pell, de  qualsevol  color.

Alguna  crítica  amagada   sota  l’ aparença d’un conte.

Reflexions a  voltes  romàntiques , a voltes  crítiques  sovint  amb  certa   melancolia , una   biografia escrita a  glops de  sentiments  i  que  podrien ser els  vostres.

El Trobareu a  Girona:

1) A la llibreria GELI,  al final de  la  rambla. 972.20.17.90

 2) Llibreria. 22,   c/  hortes, a prop dels  cinemes Albeniz  plaça 972.21.23.95

3)  llibreria. EMPÚRIES, a prop de  sta.  caterina ( antic  hospital). 972.20.34.29

4) Col.legi de  Metges de  Girona 972.    972.20.88.00

5)  i a Arbúcies : La  Gabella ( museu etnològic del Montseny). A  partir de  la  presentació el dissabte 17 de  gener  del 2009, a les12h.

Es  una biografia de un metge i la seva muntanya, escrita  a  glops de  sentiments,

Espero  que  us  agradi.

Moltes gràcies .

Una  Abraçada

Xavier  Burcet Dardé

Avet_blau  d’Arbúcies

Avet_blau@yahoo.es

La dona  vestida de  sac.

Era  una  avinguda cèntrica, transitada,  plena  de  comerços;

de  sobte  em  vaig  topar  amb  una  dona tota  vestida de sac:

La faldilla  era  una   sac  obert  amb una  corda per  cinturó,

el  vestit  un altre sac  amb forat pel  cap  i els  braços,

la  gorra també era  un  tros de sac.

Tenia un color  marronos , brut,  i  l’  olor   defugia  l’ aigua  feia  temps .

L’ impacte    em  va   deixar   força  estona   quiet,  girat,  atonit, indignat.

Era  una  dona   de  mitjana  edat,  caminava  fràgil,  però encara   valenta,

aviat es va  perdre  entre  la  gentada  camí del seu  refugi.

Vivia    pel  barri,  enmig  de  botigues  i  comerços, pidolant.

passo  sovint pel carrer, però  mai mes  l’ he tornat a  veure;

Em  va  ferir  profundament  veure aquesta mostra  d’exclusió   social,

enmig d’una  societat   encara  opulent i  despilfarradora.

I voldria parlar amb serveis  socials ...

voldria  primer  trobar-la  altre  cop, i  parlar-hi... si  vol ;

voldria  capgirar aquest  mon  cada  cop  mes  indigne.

Però encara  que  ho  intenti, un cop mes, no ho aconseguiré,

perquè sempre  hi haurà   persones  vestides de sac:

algunes perquè no  necessiten res,

d’altres perquè  no  tenen   res,

i esdevenen  ningús.

Avet_Blau

Xavier Burcet

el  primer sol   a  les agudes

Coll prego,  abans de  ser  trepitjat,  mirall  inmens.

Vostè  té enemics ?

En  principi crec  que  no !

L’hi  deia  al  Mosso  d’esquadra,  mentre  revisava  la destrossa ;

feia  6  dies  justos  que  m’ havien  robat,  trencant  també els  vidres.

El cotxe vell, de mes de 11 anys,  li  faltaven  dues  velles  bambes de 10  anys per  anar a  la  muntanya

 i  una borsa de  primeres  cures, una  armilla,  unes còpies de cd i  uns pocs caramels  ( potser  el  lladre estava  afònic )

La  ruta :  concessionari, assegurança,  Mossos i  reparar  vidre  ja  l’ha  tinc  assumida,

però  la  ràbia de  la segona destrossa  no  tant.

Ja  noto  la  crisi,  en forma de  vidres  escampats  per tot  el cotxe,  i ara buit i nu,

com  sortit nou del concessionari.  La nit  i el carrer  comencen a  fer-me por.

La policia   va  aprofitar   el  moment per  guarnir  el  parabrises  amb una  multa de  90 euros !

(per   entorpir  el tràfic, doncs era  aparcat en  una  vorera amb els  vidres  trencats), mentre des de el concessionari  es  quedaven atonits.

Avui fent la  ruta:  policia, ajuntament, mossos, policia;  semblava  una  pilota

de ping-pong, en mans d’ un campió  xines  i  m’ avergonyia com a ciutadà   del  mal funcionament de la societat, que  rellisca  cap el  forat  del desgovern.

Segur  que  no  te enemics ?

Jo  diria que  no !

Millor !