| Profil von XavierAvet_BlauFotosBlogListen |  Extras  Hilfe |
|
Avet_BlauSi vols canviar el mon, primer canvia les teves despeses 18 November La Reserva dels inmortals
Va caldre perdre’s, per aquella vall oblidada, regada per la primera aigua del cel, a recer del cim del Matagalls, En aquell recó sense temps.
Cau de guilles i sanglars, allà ben amagats, hi viuen Els arbres centenaris e inmortals, Que tenen gravada en l’ escorça, La saviessa de segles.
Nosaltres morirem i els fills dels nostre fills es faran vells i ells continuaran rebrotant plançons de vida, i deixaran caure el seu fruit com cada any Per 100 o 200 anys mes, com a minim .
Els castanyers de Malataup.
xavier Burcet Dardé Avet_blau 03 November Canvi climàtic
Ja feia 100 dies que no plovia i la Plaça de Tian' anmen estava plena de pols, la sequera era massa duradora i calia fer quelcom per solucionar-ho. Feia fred ....
Aixi doncs el govern va fer disparar 186 coets de sals de plata , que varen provocar una forta nevada com feia mes de 10 anys que no es veia. Tota la capital i voltants va apareixer amb una capa de gel i neu ... i plata.
Pocs kilometres mes al sud , la polució a Shangai era extrema i la gent tosia malgrat les mascaretes , el govern va fletar un avió militar amb 400 kg de nitrogen liquit que varen expulsar, provocan una forta pluja que s`endugue la porqueria riu avall...amb el nitrogen
I el canvi climàtic avança, desertitzant mig planeta i obligant a fugir a mil.lions de persones de la seva llar.
Conferència de Canvi Climàtic Barcelona 2009,... faran quelcom ?
* casos reals
Xavier Burcet 
20 Oktober Un pare diferent
07 Oktober Fauziya Fauziya ja no hi es .
Nomes tenia 11 anys, quan els seus pares la varen “emparaular” per casar-se; Amb un camperol de 25 anys, d’ altres terres, llunyanes.
Les tradicions, les pressions socials, els fanatismes, l’ ignorància, la varen segrestar del seu mon, les seves amigues, el seu poblat.
Arravatant-li, l’ infància, Privant-li, l’ educació, Robant-li, l’ innocència, Mutilant-li, la vida encara per créixer.
Com pertoca i “obliga” en aquelles contrades, abans de ser i madurar com a persona, va quedar embarassada . I en arribar el part, les dues criatures varen intentar L’una néixer, l’altre sobreviure.
Però no va poder ser, i desprès de tres dies dessagnant-se, Fauziya va morir. Poc abans de fer 12 anys,
Demano : Que els deus de les seves contrades, maleeixen els homes que permeten aixó, i els hi donin una llarga i dura agonia.
Fauziya abdyulah yusef. Yemen .
23 September Voldria ser... Voldria ser... Voldria ser... El petó que com suau ploma, als teus llavis escalfen, i t’esborronen els sentits, i al cor, foll de passió, valent fa bategar.
Voldria ser.... Mirall de neu per els teus ulls, que de nit el camí enlluernen, i de dia el mar si banya
Podríem ser el silenci, la llàgrima i el petó Que els teus ulls m’amaguen, Que el teu cor demana, Que el cos... reclama.
Avet_blau
.
15 September La meva amant La meva amant
La meva amant, te forma d’arbre i olor de gessamí, i l’hi agrada sentir el batec del aire viatger de les paraules. i cada nit li recito versos, que omplen de música el fosc silenci.
La meva amant te gust de mel i tacte de seda, i demana que amoroseixi la seva pell cada vesprada, i s’ esborrona sempre, quan l’escalfa el meu abraç sincer.
La meva amant te color maragda i un vestit molt fi, i fa que se’m humitegen els ulls quan desperto cada matí, quan el sol amb tendre calidesa, l’omple de vida i color.
La meva amant te una pell clapejada, color argent, i a l’ hivern la neu s’hi arrapa, amb el cor roent i el vent i la boira li nodreixen l’ esperit...... i al capvespre amb el darrer sol, sempre li petonejo el front.
La meva amant te el so del vent i la fúria de tro, em xiuxiueja paraules dolses vora el llit, però es implacable amb l’engany, doncs es zelosa de mi, i de les meves paraules.
La meva amant te musica en el cor, que em bressola les nits, i sota els estels, vora el riu , m’adorm fidel... cada nit.
Avet_blau
.
29 August Als nous deus Als nous deus
Repenjat en el vell roure dels pla de Malataup, glorifico als nous deus dels homes: Els del els 3 www, al software, hardware, als xats, tertúlies jocs, fotos facebook, fotolog, correus i vídeos... Que tenen encadenat a mig mon darrera pantalles, i fan córrer les hores i els segles, en un teclejar sens fi, mentre al meu pla, el temps s’ atura, i s’adorm.
I encara que a vegades el vent em colpegi violent, i el plugim m’ empapa la cara, us dono gràcies oh deus de l’informàtica !, per a solitud gratificant que m’envolta.
Aquí, al silenci, nomes li canten les rafegues de vent i alguna merla, i els colors son autèntics, doncs els palpo i els oloro, Aquí puc parlar i recitar, i ho faig amb veu alta, sense por, i els aplaudiments son una brama enfervorida del bosc de faigs.
Els nous deus, que tenen subjugats i esclaus a pares i fills, que sovint nomes parlen per la xarxa, i que han perdut el temps de la mesura i el seny, i que retallen vida al descans, al dormir, al menjar o llegir, però també a dialogar, abraçar, estimar.
Em diuen que soc egoista de la meva soledat, i SI, ho soc! doncs es tan autèntica ! i ara ja no vull compartir aquests colors i olors, que ja sento que son meus ! i nomes ho faré amb algú que valori aquest mon tan viu i lliure.
Als nous deus: De la informàtica, la robòtica i cibernètica, que llisquen per circuits fonedissos, invisibles, però que esclavitzen com droga dura... per tota la vida!, vosaltres em buideu la natura d’homes i dones esclaus.
Si algú vol posseir aquesta joia immensa , maragda tendra i solitària, que es la llibertat, que s’assegui al meu costat, a escoltar el silenci, tot compartint olors i colors, però el temps ho impedirà, doncs em te presoner a mi també.
* i en algun lloc del ciberespai, un noi/e s’aixeca de la cadira i vol olorar una rosa, i l’ intenta agafar de la pantalla, i trist i humiliat tanca els aparells, es posa unes botes i surt a cercar la flor ... autèntica.
Avet_blau
l'estany blau de carançà .
09 August HA VALGUT LA PENA
Ha valgut la pena, carregar la motxilla, i sortir, en un matí farcit de tensions i anar-les deixant, poc a poc , en un camí nevat, ple de perles blanques.
Ha valgut la pena, quedar moll fins l’os, passejant plovent dins el bosc, perquè desprès, el darrer sol, m’acaroni i m’eixugui la pell i la suor. Ha valgut la pena, lluitar contra el vent fred de mestral, perquè en arribar al cim, amorosit, m’ha omplert l’ horitzó de color.
Ha valgut la pena, aixecar-se a trenc d’alba, i veure els primers colors de l’ albada, mentre els demes viuen somnis de grisor.
Ha valgut la pena, caminar fins l’esgotament, per arribar al cim, tapat per la boira, perquè segur que en algun moment, el vent el netejarà, i obrirà per tu l’ horitzó. Ha valgut la pena, Si, viure a prop de la natura, respectar-la i estimar-la, sentir-me part del silenci, els rius, la neu, barrejar-me amb els colors i olors, ser la seva pell, el seu cor, i nodrir plegats les nostres arrels, al cap i la fi ...som tan iguals.
Avet_blau
 26 Juli El Tam Tam
El Tam- Tam
Sovint a la vida se sent un Tam- Tam que ressona, com un batec d’exigències, a semblança de les naus romanes, amb els esclaus remant.
Son els “dinamitzadors” de la vida, els que mouen les voluntats, a cop de crits i renecs, o amb ordres suaus ben disfressades, van aconseguint moure braços i consciències.
Però no tothom segueix el ritme del Tam – Tam, n’hi ha que van al seu aire i van fent camí, el seu camí, i malgrat semblar que no fan res, arriben a temps a totes les fites.
El problema es quan es troben les dues voluntats, la que exigeix i crida i la que fa i vol fer, en silenci.
El dinamitzador apreta a l’esperit lliure, doblegant si pot il·lusions, i amb la força del Tam- Tam masegador, vol conduir la seva voluntat, però al final ...
... El Tam-Tam ressona solitari, i plora el seu ritme, doncs ningú li fa cas, perquè el Mon gira lliure, perquè el mon no necessita cap ritme imposat, doncs batega amb el seu cor.
Avet Xavier Burcet
Coll pregó ara es un prat verdisim, solitari. ara hi pujo sovint a llegir... no hi ha mai ningú. un record per la dolça lassie.
fins que marxa la llum... 05 Juli Mitja barra de pa
Mitja barra de pa
En Francois havia esdevingut un esquelet de vida, desproveït ja de tot ornament vital, vestit amb parracs, ara nomes l’ obsessionava menjar quelcom, feia setmanes que no tastava res calent, i subsistia de restes de deixalles o pidolant al carrer.
La seva rancúnia per la gent i la societat que el rebutjava, li feia sentir amb mes dolor, la buidor del seu estomac.
Així fou com va entrar afamat a la fleca, potser atret per l’olor, llunyana en el record, del pa calent.
I va agafar una barra de pa, amb delit i fruïció, i mentre s’escapolia va veure en l’altre extrem, una ma que la retenia.
El pa es trencà en dos trossos, i en Francois va marxar corrent tot mastegant un bocí del seu tros.
Mesos enllà , el jutge va dictaminar la seva sentència: 18 mesos de presó i declarat amb rebel·lia...en no localitzar-lo, el judici va costar uns milers d’euros, i un bon plec de folis en algun recó, d’un calaix, d’algun jutjat, mig oblidat.
Ara en Francois es a la seva cel·la de la presó, vestit decentment, menja cada dia una barra de pa cruixent, tou i deliciós del dia; i no entén massa be aquest mon estrany en que vivim.
* historia ( quasi) real.
Xavier Burcet http://www.youtube.com/avetblau1 |
|
|||||||
|
|
