 | | |
| | |
|
Spaces home  Avet_BlauPhotosProfileFriendsMore |  Tools   |
|
Avet_BlauTothom te capacitat d' estimar, però alguns no ho saben.
June 29 Ofegant la Noblesa
Ofegant la noblesa.
un animal robust i fort . molt jove . El necessitava per el seu treball , traslladant llenya des de la cabana enmig del bosc al mercat de la propera ciutat .
Tenia un carro mitjà, ben cuidat que ben aviat el va omplir de troncs, fent el viatge diàriament de bon mati .
L’animal valent tibava amb fermesa el carro cap el mercat tots els dies de l’ any, doncs el diumenge hi comprava provisions.
Poc a poc el carro es va anar omplint de mes i mes coses : Viandes , animals , pells, caixes...
El que no cabia a dins es penjava per fora , de manera que a vegades quasi no es veia al pobre animal. Però ell , treien la força de la noblesa , arrossegava la seva feixuga càrrega resignat, cada dia de l’any.
Amb els anys , l’amo , cobdiciós, fuetejava la bèstia en el límit de les seves forces , per guanyar temps , per anar al mercat .
Però un dia que havia sortit tard, va castigar el noble animal mes enllà del límit, i aquest va parar extenuat i rebufant de dolor .
En Ferran s’ indignà , doncs portava una gran àarrega al mercat, i embogit castigava al cavall amb sanya i crueltat , baixant del carro per castigar-lo mes,.... estava fora de si, llavor va caure a terra, colpejat per un fort dolor al pit, inconscient, i va quedar a terra sota les potes del animal .
I el cavall , noble com era , encara li llepava la cara perquè despertes …
Avet_blau
June 23 El núvol celós
El núvol celós
La tarda era magnífica, ja era ben entrada la primavera i els camps eren d’un verd agraït immens.
Vaig aparcar el cotxe al Coll de Buc de Riol , on era l’ únic usuari; El vent suau de ponent arrossegava olors de flors llunyanes, i per la plana de Vic uns petits núvols treien el nas tímidament. jo avançava a pas lent pel camí de Font de Llops.
El sol, esmorteït i tapat pel Matagalls aviat va deixar pas a la penombra verda de la fageda, els núvols anaven creixent, saltant la creu i caient sobre la fageda , en un silenci traïdor,
De sobte, un llamp, d’un núvol celos, prepotent i orgullós va caure camí enllà davant meu, i em va foragitar, espantat, fen-me tornar corrent , suat i anguniós al coll; i desprès un altre i varis mes , que resseguien el camí, tot rient-se de mi .
“La muntanya es meva” espetegava rient I ningú me la prendrà….
El xàfec va ser curt però intens , I jo, xop, escarmentat, i esgotat, vaig marxar ben humiliat .
Xavier Avet_blau
June 19 Volia tenir una llar de foc…Volia tenir una llar de foc…
En Joan volia tenir una llar de foc, no va ser fins acabar els estudis que el seu projecte es va anar madurant i fent realitat, la intenció era compartir-la amb algú especial, únic. un lloc càlid on la vida trobes escalfor, repòs, serenor.
Al principi el foc era viu, intens, no hi faltava la llenya, l’escalfor era intensa , a voltes abrasava, excessiva, passional ; sempre era encesa i sempre donava caliu.
Amb els anys, la llar va continuar encesa, el foc era suficient, mantenia l’ambient, el desig i l’amor. Eren temps de treball fort, no calia massa foc, i les estones al seu costat eren escasses, però intenses.
La llenya va començar a minvar, però es mantenia un foc suau i un caliu agradable.
Ara al cap dels anys , la llar de foc esdevé molt decorativa, i s’encén en dies especials, en grans diades, o en moments de glaç intens; vora les seves brases fosques i negres, s’hi han forjat grans esperances, grans il·lusions, moltes han reïxi’t, d’altres no.
La llar de foc, esdevé un mut testimoni de l’ escalfor d’una vida: el foc de la nostra vida.
Avet_blau June 12 El que no es pot comprar amb diners.
El que no es pot comprar amb diners.
Cerco amb obsessió, pels camins de la vida, tot allò que no es pot comprar: un somriure, o aquell colors de l’albada; una carícia, o la remor de fulles dins el bosc.
Tot te preu i tot val diners, en la subhasta de la vida, però el llenguatge del cor, no el pot comprar cap cartera...
Soc en un parc i els nens juguen amb el terra, amb les fulles i pinyes i tenen al costat, oblidada, una caixa de robots i nines.
Una noia somriu al seu amant, amb unes arracades d’or a la ma, mentre busca als seus ulls, el mirall per un t’estimo!
Un xicot llegeix en veu alta un llibre a un avi cec, i el somriure del avi omple de llum al parc.
Una mare contempla feliç al seu fill dormit al cotxet, i aquest li retorna la claror d’un diamant que l’hi humiteja als ulls.
Però hi ha un poeta en un recó amagat, que ho veu tot, i s’inspira: i que guarda fulles, aromes i somriures en el seu cor.
Avet_blau
June 05 Surto de la gàbia de l’oblitSurto de la gàbia de l’oblit, esbojarrat, a respirar vida; arriba el temps, d’assaborir el futur.
Trencant les cadenes d’un ahir, amb regust aspre i olor a reclòs, arriba el temps, d’olorar la terra.
Esquinçant pensaments malaltissos, i llençant la roba que m’encarcara; arriba el temps, de estimar la pell.
Obro la capça dels sentiments, reclosos en el fons de la memòria, arriba el temps, de fer bategar el cor.
Fujo d’un passat agredolç, i d’un present que m’aclapara, cap un temps i un futur, que em torni el desig de riure, ....potser arriba el temps de viure.
Avet_blau
May 31 El camí de les fulles daurades.El camí de les fulles daurades.
L’espectacle era esfereïdor : L’ home anava amb un impermeable groc fins sota els genolls, la llevantada era intensa i el camí va esdevenir un riu.
A l’espatlla dreta duia penjant una gran bossa pesada i feixuga, a l’esquerre, un sac on sobresortia un mànec; portava una caputxa i un gros paraigües de pastor que de poc li servia .
Caminava per el camí ( millor riu ) pujant amunt, amb lentitud i molt pesadament .
Cada 200 - 300 mts. parava per agafar forces, però era evident que s’esgotava, en un esforç titànic; sobre la caputxa l’aigua regalimava generosa.
En el revolt feréstec i ombrívol de “la catedral”, al camí de les Agudes, va semblar que claudicava i llavors va endinsar-se en la fageda, entre una enorme catifa de fulles, va triar un lloc entre dos faigs gegants i un grèvol i va començar a cavar ...
Desprès de fer un clot i en trobar la terra tova, va deixar el cos de la seva companya al terra, com si estigues dormint .
I mentre la pluja acabava d’ empapar amb mes fúria el bosc i a l’home, va recollir dotzenes de pedres, per tapar-la .
En acabar, l’aigua que li baixava degotant per la cara, era mes intensa que la pluja: Era una barreja de suor i llàgrimes.
Per fi ella descansava en el lloc que adorava: el camí de les fulles daurades, sota les Agudes. Mai el cel, els núvols, i l’ home havien plorat tant.
* a la dolça Lassie.
Avet_blau May 20 DesertsDeserts, Terres malmesa per el temps, assedegada de segles de privacions i desig. Terra vermella que el vent mou en dansa lenta, omplint camins, cases i cossos.
Deserts, Univers de colors, que el sol escalfa punyent, i que al vespre, en el silenci, els estels acaronen; Terra d’aram que el vent mou amb pas lent, Invadint consciències i recons.
Deserts, Terra esmicolada per el vent, que explica histories de somnis i conquestes; Terra de foc, que el sol crema sense perdó, i l’ aigua, amant escàs, el temps oblida.
Avet_blau
|
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Invite as friend
