| Xavier's profileAvet_BlauPhotosBlogLists | Help |
|
Avet_BlauTot caduca en les relacions humanes June 23 On el classifica vosté ?On el classifica vostè ? em deia el llibreter, referint-se al meu llibre,
Poesia , narrativa potser? No, li deia jo pensatiu, Col·loqui’m en autoajuda vaig contestar a la fi.
Aquí ? al costat de buda , nasrutin , i els filòsofs orientals.... ? Si , però la meva intenció es fer reflexions per el dia d’ avui, Pels problemes d’ara, amb la visió propera d’un amic i confident.
Aixó no es ven massa , i a vostè qui el coneix ? Poca gent, quasi ningú, soc molt anònim i desconegut, confio en el boca orella; qui em llegeixi, voldrà compartir-me, i així com una taca d’oli aniré guarnint les tauletes de nit, i quan la gent necessiti solucionar un problema, o quan vulgui asserenar un dia ple d’angoixes, jo estaré allà, aprop, en un cistell de colors i reflexions, càlid.
La gent vol sentir-se reflexada , i no sentir-se sola, malgrat viure apretada; Vol saber que no esta perduda amb els seus pensaments, Necessita saber que qualsevol problema te una sortida amable, I si puc donar una mica de confiança, si puc fabricar un somriure, si puc esborrar una por, hauré segut d’ajuda, no creu?
Si vostè ho diu! El col·loco al costat d’ en buda, li a be ?
Estupendo.!
* Conversa, quasi real.
Avet_blau
June 09 El director d' orquestraEra un bon grup de persones, músics excel·lents, forjats al compàs del temps i en l’estudi de dolses melodies, molt joves, autodidactes, però oberts a qualsevol millora del seu art i passió: la música.
El director era més gran, amb experiència, havia segut music, però ho va deixar, i havia trobat en la direcció una teràpia per el seu perfeccionisme.
Massa sovint corretgia als joves musics, i els hi exigia una perfecció absoluta, trobant mancances per tot, i malgrat que ells s’esforçaven al màxim, el director sempre els hi trobava algun defecte interpretant.
Desprès de una llarga temporada d’assajos, arribà el temps de la gran prova, i l’orquestra semblava preparada per un debut ambiciós, però l’Auditori Nacional semblava un llistó altíssim.
Els darrers assajos foren deficients, a criteri del director, que no parava d’exigir-los millor so, estil, conjunt... S’acostava la data de l’ estrena i semblava que cada cop sortia pitjor, i el desànim s’apoderà dels musics. Ells, en solitari, els hi sortia perfecte, però en conjuntar-se, sota la batuta del director, flaquejaven.
Poc abans del concert el director va caure malalt, i els musics assajaren amb la perfecció i harmonia de mestres, i acordaren tocar sols...... el debut fou magistral, sublim.
Avet_blau a les catifes 2009
Reflexio completa:
El director d’orquestra.
Era un bon grup de persones, músics excel·lents, forjats al compàs del temps i en l’estudi de dolses melodies, molt joves, autodidactes, però oberts a qualsevol millora del seu art i passió: la música.
El director era més gran, amb experiència, havia segut music, però ho va deixar, i havia trobat en la direcció una teràpia per el seu perfeccionisme.
Massa sovint corregia als joves musics, i els hi exigia una perfecció absoluta, trobant mancances per tot, i malgrat que ells s’esforçaven al màxim, el director sempre els hi trobava algun defecte interpretant.
Desprès de una llarga temporada d’assajos, arribà el temps de la gran prova, i l’orquestra semblava preparada per un debut ambiciós, però l’Auditori Nacional semblava un llistó altíssim.
Els darrers assajos foren deficients, a criteri del director, que no parava d’exigir-los millor so, estil, conjunt... S’acostava la data de l’ estrena i semblava que cada cop sortia pitjor, i el desànim s’apoderà dels musics. Ells, en solitari, els hi sortia perfecte, però en conjuntar-se, sota la batuta del director, flaquejaven.
Poc abans del concert el director va caure malalt, i els musics assajaren amb la perfecció i harmonia de mestres, i acordaren tocar sols...... el debut fou magistral, sublim. A vegades la perfecció necessita de la llibertat. Avet_blau May 15 Cadascú te.
cadascú te, El seu bagul de necessitats, sentiments i records, i amagat dins d’ aquest, un petit calaix amb les coses mes preuades. Cadascú te, el seu recó per amorosir les angoixes, un lloc per oblidar els malsons, tot retrobant la llum. Cadascú te, El seu mirall per reflectir els colors, d’ uns ulls que s’omplen de vida, de mirades, passions i dolors. Cadascú te, una música que li accelera el cor, record d’ alguna vesprada, que va ser plena d’amor. Cadascú te, al seu jardí, un seu arbre sagrat, un lloc ple de mel i fragàncies d’ombra fresca i soledat. Cadascú te, el seu estel amagat que fidel cada nit saluda i ell ens clic l’ullet, enamorat. Cadascú te, Una carícia en el record, un petó en els llavis, que ni el temps ni el vent, Poden esborrar. Cadascú te... o ha de tenir.
* el meu jardí secret: Malataup , lluny i oblidat del mon, el meu sinai. April 16 El Cuidador de cuidadors.Pujant a Nou fonts, a gratar núvols.
A primera hora, net i endreçat estic assegut a les cadires on altres hores seuen els meus pacients, el lloc ara em sembla mes trist.
Soc el pacient nº 1, el primer, i he agafat el dia lliure; mes tard tinc una reunió, però entre mig tinc 4-5 horetes per anar a gratar els núvols, a la tarda ja em donaran trajectes els meus fills. Porto com qualsevol pacient, una carpeta amb les proves demanades, i malgrat que “murri de mi” he tafanejat i comprovat que res estigues malament, tinc un rosec a l’estomac.
Quan entra el company metge, el saludo amb un bon dia!, tímid i fràgil, doncs ara estic assegut en el banc dels necessitats.
Repassa detingudament las anàlisis, Ecg, i altres proves, assentint amb el cap: Està força be vostè!, es cuida ?, Com va de salut ?:
Tinc la que vaig heretar, la que em guanyo i la que em deixen ….
Com es aixó?, contesta aixecant el cap amb sorpresa.
Be, de naixement no vaig anar sobrat de salut, però amb les caminades per sobre els núvols, el treball a l’hort, el menjar sa que cullo i menjo, mes una dosi de optimisme que cullo quan em llevo, he millorat les expectatives.
I la que el deixen ? Aquest es un altre tema, el que guanyo amb esforç i disciplina m’ho pren el treball amb jornades inacabables, amb càrregues cada cop mes feixugues de responsabilitats, i amb exigències que s’acosten al llindar de les meves possibilitats, i massa sovint no cullo ni una mostra de agraïment, i aixó em fa mal.... ... es greu Doctor ?
Ha estat una bona estona mirant-me pensatiu, i al final m’ha dit:
No deixi mai d’ anar a gratar els núvols! i aguanti, al final, collirà un bon cistell d’agraïments.
Avet * del llibre: Relats, poemes i reflexionsa la vora d' un avet blau Xavier Burcet Dardé.
Desde st Marçal : Agudes...tempesta tot baixant. . st Miquel de Castelló , amb el Canigó darrera April 05 El Pacte de la Vida..
Tan com reps, dona ! li vaig dir al meu fill, sota un faig, un estiu.
Tan com dones, has de rebre, em deia el meu pare, una tarda a l’ hospital; i no està escrit enlloc, nomes als cors amb bondat.
Aquest es el pacte de vida: Tot el que et donin els pares, torna-ho amb escreix, si pots, als teus fills.
Aixó et donarà serenor per la vellesa, hauràs complert amb la vida, i honrat el seu record.
I si dones superàvit a la balança del amor, tindràs mes orgull de bon pare, fill o espos.
El pacte de la vida, es difícil de complir, sovint per mancances i problemes, que ens frenen el delit, quan ens costa reeixir.
Però al final, el que compte, es que el darrer petó que et donin, sigui com el segell de la Pau, d’haver-ho donat tot, per un petó ple d’ amor.
* del llibre: relats, poemes i reflexions a la vora d' un avet_blau
XavierBurcet
Avet_blau March 03 En JaumeEn Jaume
Feia dies que els veïns el notaven aixafat, ullerós, i amb la gorra calada, tapant-li mig cap sempre, feia una olor especial a malalt, quan passava. varen intentar varis companys i veïns parlar amb ell, però era un home aspre i solitari, i defugia sistemàticament el contacte humà.
La seva vida, havia passat com una ventada en un recó d’ una fàbrica: 35 anys muntant rodes i accessoris, parlant el mínim i només pensant en els seu terrós dalt del turó.
Estimava únicament la natura, la seva terra, els seu hort, el seu petit mon I el seu bosc de nogueres ara ja grans, generoses a la tardor. Els únics companys de vida: una cadernera i un gos coniller.
Altres metges i sanitaris varen anar al domicili per ajudar-lo I nomes varen aconseguir llegir els seu nom a la porta, no els va obrir. però era evident que es trobava malament, molt malament.
Vaig demanar intervenir, enmig de somriures burletes; ...però jo vaig encaminar-me al seu “turo de les nogueres”.
Em va rebre dret, tibat, amb una destral a la ma, que anava clavant rítmicament a un tronc sec al seus peus, que vol vostè?
Varen ser uns primers minuts angoixosos, de paraules seques, preguntes curtes, respostes de silenci, nomes trencat per el soroll de la destral. però aviat varem parlar del bosc, dels ocells i del seu hort, i la destral va quedar clavada per fi al tronc.
En pocs minuts la conversa era franca, la seva barraca era casa meva, i em va ensenyar el seu tumor, desbordant el seu cap, ara destapat. Va ser dur i va precisar molt de temps, però va baixar amb mi, per fi acceptava ajuda, i encara que massa tard, el vaig poder ingressar, i amb al seu silenci...poc dies despres,va morir.
El seu petit paradís, el del “home que plantava nogueres” ara està destrossat, tot tallat, arruïnat. Però a mi, em queda un record magnífic: El d’un home noble i solitari, digne i serè com pocs, i que tenia un cor immens, amagat, que molt pocs varem conèixer.
Avet * nomes es coneixen les grans persones quan tenen la mort aprop
January 29 Cadascú teEl seu bagul de necessitats, sentiments i records, i amagat dins d’ aquest, un petit calaix amb les coses mes preuades.
Cadascú te, el seu recó per amorosir les angoixes, un lloc per oblidar els malsons, tot retrobant la llum. Cadascú te, El seu mirall per reflectir els colors, d’ uns ulls que s’omplen de vida, de mirades, passions i dolors. Cadascú te, una música que li accelera el cor, record d’ alguna vesprada, que va ser plena d’amor. Cadascú te, al seu jardí, un seu arbre sagrat, un lloc ple de mel i fragàncies d’ombra fresca i soledat. Cadascú te, el seu estel amagat que fidel cada nit saluda i ell ens clic l’ullet, enamorat. Cadascú te, Una carícia en el record, un petó en els llavis, que ni el temps ni el vent, Poden esborrar.
Cadascú te... o ha d e tenir. January 14 Relats, poemes i reflexions a la vora d' un Avet_blauPresentació llibre :
Relats, pomes i reflexions a la vora d’un Avet Blau. de Xavier Burcet Dardé
Aprofito aquesta missatge per anunciar-vos, que he anat construint, ajuntant, i esculpint, poemes, emocions i fotos, en un petit llibre, amb tot una alenada de sentiments i colors: RELATS, POEMES I REFLEXIONS a la vora d’un AVET BLAU, ha sortit a la venda a Girona el dia 13/01/09 i a Arbúcies 17/01/09.
Es aquet un llibre on s’apleguen contes i relats, fotografies i sentiments, pomes i cançons, desgranant emocions i critiques, paisatges i somnis. Son relats d’un metge repartint el seu temps entre els pacients i la generosa natura que l’ envolta, entre vides que passen per la consulta i paisatges que li retornen el somriure , i es en aquest binomi on retroba l’ equilibri. Poemes senzills omplin parterres i escletxes del cor. I relats socials de la vida que batega sota cada pell, de qualsevol color. Alguna crítica amagada sota l’ aparença d’un conte. Reflexions a voltes romàntiques , a voltes crítiques sovint amb certa melancolia , una biografia escrita a glops de sentiments i que podrien ser els vostres.
El Trobareu a Girona: 1) A la llibreria GELI, al final de la rambla. 972.20.17.90 2) Llibreria. 22, c/ hortes, a prop dels cinemes Albeniz plaça 972.21.23.95 3) llibreria. EMPÚRIES, a prop de sta. caterina ( antic hospital). 972.20.34.29 4) Col.legi de Metges de Girona 972. 972.20.88.00
5) i a Arbúcies : La Gabella ( museu etnològic del Montseny). A partir de la presentació el dissabte 17 de gener del 2009, a les12h.
Es una biografia de un metge i la seva muntanya, escrita a glops de sentiments, Espero que us agradi.
Moltes gràcies .
Una Abraçada Xavier Burcet Dardé Avet_blau d’Arbúcies
January 06 La dona vestida de sac.La dona vestida de sac.
Era una avinguda cèntrica, transitada, plena de comerços; de sobte em vaig topar amb una dona tota vestida de sac: La faldilla era una sac obert amb una corda per cinturó, el vestit un altre sac amb forat pel cap i els braços, la gorra també era un tros de sac. Tenia un color marronos , brut, i l’ olor defugia l’ aigua feia temps .
L’ impacte em va deixar força estona quiet, girat, atonit, indignat. Era una dona de mitjana edat, caminava fràgil, però encara valenta, aviat es va perdre entre la gentada camí del seu refugi.
Vivia pel barri, enmig de botigues i comerços, pidolant. passo sovint pel carrer, però mai mes l’ he tornat a veure; Em va ferir profundament veure aquesta mostra d’exclusió social, enmig d’una societat encara opulent i despilfarradora. I voldria parlar amb serveis socials ... voldria primer trobar-la altre cop, i parlar-hi... si vol ; voldria capgirar aquest mon cada cop mes indigne.
Però encara que ho intenti, un cop mes, no ho aconseguiré, perquè sempre hi haurà persones vestides de sac: algunes perquè no necessiten res, d’altres perquè no tenen res, i esdevenen ningús.
Avet_Blau Xavier Burcet el primer sol a les agudes
Coll prego, abans de ser trepitjat, mirall inmens. December 23 Vostè té enemics ?Vostè té enemics ?
En principi crec que no ! L’hi deia al Mosso d’esquadra, mentre revisava la destrossa ; feia 6 dies justos que m’ havien robat, trencant també els vidres. El cotxe vell, de mes de 11 anys, li faltaven dues velles bambes de 10 anys per anar a la muntanya i una borsa de primeres cures, una armilla, unes còpies de cd i uns pocs caramels ( potser el lladre estava afònic )
La ruta : concessionari, assegurança, Mossos i reparar vidre ja l’ha tinc assumida, però la ràbia de la segona destrossa no tant. Ja noto la crisi, en forma de vidres escampats per tot el cotxe, i ara buit i nu, com sortit nou del concessionari. La nit i el carrer comencen a fer-me por.
La policia va aprofitar el moment per guarnir el parabrises amb una multa de 90 euros ! (per entorpir el tràfic, doncs era aparcat en una vorera amb els vidres trencats), mentre des de el concessionari es quedaven atonits.
Avui fent la ruta: policia, ajuntament, mossos, policia; semblava una pilota de ping-pong, en mans d’ un campió xines i m’ avergonyia com a ciutadà del mal funcionament de la societat, que rellisca cap el forat del desgovern.
Segur que no te enemics ?
Jo diria que no !
Millor !
|
|
||||
|
|